 |
| Joan Seguí Vázquez amb la seva filla, Joana Maria Seguí, vicerectora de Cultura i Projecció Social de la Universitat de les Illes Balears |
Menorca és un petit tresor. Els seus habitants han sabut
conservar l’essència a costa de molts
sacrificis; la terra, massa vegades eixuta, no ha donat els fruïts esperats i,
molts, han hagut de partir mar enllà cercant ventura. Altres, per motius molt
diversos, s’han establert en diferents llocs del món. Darrerament, els joves
amb estudis superiors ja no tornen a l’illa; no hi ha oportunitats; durant el
2016, 800 menorquins entre 18 i 25 anys
no van tornar. Els que hi vivim no hem sabut generar les condicions per
aconseguir una societat de progrés i benestar.
El món tampoc no és el mateix; cadascú té el dret i
l’obligació de cercar el lloc on pugui realitzar-se plenament. De menorquins n’hi ha arreu i fan bona feina;
per què? Per ser menorquins? És ben possible. I quina explicació té si en té?
Potser per deformació professional penso amb una hipòtesi. Menorca ha gaudit
d’uns referents educatius i pedagògics molt meritoris, no majoritaris, però que
han deixat petjada, des d’una minoria molt cohesionada, a la gran majoria de la
societat: lluitar per a una educació de qualitat, des de l’educació bàsica fins
a l’ensenyament superior; des dels grans il·lustrats menorquins del segle
XVIII, passant la lluita per consolidar l’Institut de Segon Ensenyament de Maó
(únic en una no capital de província); l’illa també va gaudir d’una diversa i
rica xarxa associativa que sostenia escoles durant la Restauració: les escoles
religioses, les escoles laiques, les escoles públiques amb mestres innovadors
que aplicaven mètodes de l’Escola Nova
(Montessori, Freinet, Decroly, Dewey...)
fins arribar a la magnífica tasca del Moviment
de Renovació Pedagògica de Menorca i, finalment, al MovimentMenorcaEdu21 que lluita, en el marc d’Illes per un Pacte,
per aconseguir un gran pacte educatiu i social.
Tot i que no volem simplificar ni estereotipar, crec que
aquesta preocupació per la feina ben feta, per portar una vida assenyada i per
mantenir viu l’arrelament a l’illa marca el tarannà d’una gran majoria de menorquins que viuen i
han viscut fora. Aquest és el cas que
ens ocupa. En Joan Seguí, és un d’aquests menorquins que visqué bona part de la
seva vida a Mallorca i que sempre mantingué ferms els principis que defensem:
feina ben feta, vida assenyada i arrelament a l’illa que el va veure néixer.
En Joan Seguí va néixer a Ciutadella el 1929; durant la
seva vida va ser bijuter, pintor i dissenyador; dissenyava bijuteria,
bosses i calçat. En els seu inicis era representant d’una
indústria que venia maquinària per treballar la pell i va obrir una sucursal a
Inca per romandre-hi un parell d’anys, però l’estada s’anà allargant, els seus
fills creixeren a Inca i ja no retornà. Era casat amb Florència Pons Marquès i
tingueren tres fills: na Joana, na Margalida i en Toni. Els lligams entre les
indústries ciutadellenques i inqueres era ben conegut, juntament amb altres
indústries dels pobles del Raiguer mallorquí, com Alaró i Lloseta.
Com a bon ciutadà fou elegit regidor a l’Ajuntament
d’Inca pel partit socialista, responsabilitzant-se de l’àrea de Sanitat. Ja
jubilat va rebre el títol honorífic de Mestre Bijuter per part de la
conselleria de Comerç i Indústria.
La seva tasca humanitària abastava altres aspectes, com
la de pertànyer a la Germandat de Donants de Sang de la Seguretat
Social. El novembre de 1985 fou homenatjat durant l’assemblea general de la
Germandat davant més de 5000 persones per la seva generositat:
(...)Entre otros actos se entregaron las insignias a los
donantes com más de 10 donaciones, a los de 25 y un merecido homenaje a Juan
Seguí Vázquez, miembro de la Hermandad y amigo nuestro por haber superado las
50 donaciones de sangre, en realidad ya lleva en su haber 52 (http://ibdigital.uib.cat/greenstone/collect/premsaForanaMallorca/index/assoc/Dijous_1/985_mes1/2_n0585.dir/Dijous_1985_mes12_n0585.pdf pàg. 4).
Escrivia poesies, pintava i escrivia i últimament estava
treballant en un diccionari popular sobre la parla de Ciutadella que
il·lustrava amb aquarel·les i tinta, com els seus poemes. També ha recollit, en
un treball, els batlles de Ciutadella des del 1928 fins a l’actualitat. A més
és afeccionat al col·leccionisme (claus, eines antigues, plaques de cases i de
carrers...).
Com a pintor realitzà algunes exposicions, com la del 24
de desembre de 1974, a la Sala d’Exposicions de la Caixa de Pensions de Llucmajor,
on exposà una col·lecció d’olis. Últimament ha usat l’aquarel·la i la tinta.
Algunes de les seves obres romanen al fons pictòric de la Residència Miquel Mir
d’Inca. Maria Esther Molina Costa, en una comunicació presentada a les VI
Jornades d’Estudis Locals d’Inca, afirma:
Joan Seguí Vázquez. Ciutadella de Menorca, 1929. Fixà la
seva residència a Mallorca el 1969. Des de 1945 ha realitzat diverses
exposicions individuals arreu de Mallorca i a Menorca. A la seva pintura de
temàtica paisatgística podem veure indrets de Mallorca i Menorca en un estil
postimpressionista d’influència local. (http://ibdigital.uib.es/greenstone/collect/jornadesEstudisLocalsIncaVolums/index/assoc/2004_Jor.dir/2004_JornadesEstudisLocalsInca_v06.pdf; pàg. 43-58).
Hem destacat alguns dels trets d’identitat dels
menorquins mar enllà. N’hem deixat un pel final: l’estimació, l’enyorança i el
record permanent per l’illa. En Joan Seguí ho expressa poèticament. Llegiu i us
convencereu del que vull expressar.
Finalment, vull dedicar aquest breu i humil reconeixement
als seus fills; a na Margalida, en Toni i molt especialment a una persona molt
estimada, na Joana Maria Seguí, vicerectora de Cultura i Projecció Social de la
Universitat de les Illes Balears, recentment nomenada nou membre de la Secció
de Filosofia i Ciències Socials de l’Institut d’Estudis Catalans. Na Joana
Maria és una persona treballadora, coratjosa i vital que ha contribuït al
coneixement de la nostra terra i ara, com vicerectora, porta el nom de les
Illes i de la UIB arreu del món.
Sempre he pensat que el millor homenatge que es pot retre
a les persones que ens deixen és seguir fent, més i millor, allò que ens
apassiona, tot allò pel qual la persona que ens deixa se sentiria orgullós. No
tinc cap dubte que serà així. Seran moltes les contribucions que ens oferirà na
Joana Maria, talment com ho va fer el seu pare, des del seny, el treball seriós
i la humilitat.
 |
| Poemes que recorden l'illa de Menorca escrits i decorats amb tinta i aquarel·les per Joan Seguí Vázquez |
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada