O com convertir les nostres il·lusions i utopies educatives en realitats

dissabte, 30 de desembre del 2017

Posted by Pere Alzina 9:52 No comments

Aprofitem aquestes dates per oferir-vos una humil mostra de gratitud a tots els lectors d'aquest blog, massa vegades en silenci per causes no desitjades.
Renovem el nostre compromís de seguir oferint-vos continguts i reflexions que ens ajudin a tots a millorar dia rere dia.
Els millors desitjos pel nou any.

divendres, 6 d’octubre del 2017

La figa, un humil fruit de la nostra terra 
Ser, fer i sentir-se mestre és un compromís enorme amb la societat. Un compromís que hem d’acceptar agraïts i orgullosos de la confiança que ens nosaltres dipositeu. Ho és difícil ser un bon mestre. Quin repte!! Mai no haguera pensat que el pes de la responsabilitat fos el que, cada dia, és, tot i afanyar en superar-me. Un bon mestre també ha de ser una bona persona i aquí entrem en un àmbit específic que, en teoria, forma part de la vida privada de cadascú.

Però en l’ofici de mestre, no és ben bé així: tot bon mestre ha de ser bona persona; i les qualitats de bon mestre i de bona persona estan ben interrelacionades;  les seves fronteres són i han de ser necessàriament difuses;  les qualitats de bon mestre i de bona persona gairebé coincideixen; són qualitats profundament humanes, humils, assenyades, poc vistoses... no s’exhibeixen, gairebé, per ser efectives, ni s’han de percebre; s’han de notar però no veure; han de passar de puntetes, sense fer renou, sense fer ostentació, sense produir soroll... 

Com a mestre i, sobretot, com a persona, no se’m pot passar per alt el que està succeint en aquest país. Sincerament, estic estorat. Penso que la reflexió, el diàleg, la lliure expressió del que cadascú pensa i sent, la dignitat i el respecte vers totes les sensibilitats, vers totes les formes de ser, d’estar i de relacionar-se s’imposaven per sobre de restriccions, normes, lleis i obligacions que neixen, no ho oblidem, de la voluntat de les persones que les impulsen i, han d’estar, sempre obertes al canvi, a la millora i en direcció a afavorir el benestar de tots i cadascun dels ciutadans que habitem el món.

Us seré sincer; crec que és moment de ser-ho; sincer, seriós, rigorós i conseqüent. Les banderes, els símbols i els estendards no van amb jo. He begut de fonts llibertàries; i n’estic content. Molt content, sense oblidar els mals i les endemeses  comeses en nom d’aquestes. No n’estic gens orgullós de cap passat; de cap. Me sent a gust amb el present que hem anat construint, i encara me sent més il·lusionat amb el futur que estem construint milions de persones anònimes arreu del món, treballant humilment per afavorir el benestar dels col·lectius més desvalguts. D’això n’estic orgullós i me’n sent profundament responsable.

La nostra infantesa no va ser fàcil. Érem fills de perdedors; de rojos. Els nostres pares i avis ens van ensenyar respecte als que no van ser respectuosos amb ells; ens van ensenyar a ser dignes mentre altres ens menysteníem, ens denigraven i presumien de tenir tot el que a nosaltres ens mancava. Vam tenir poca cosa (i no me refereixo a qüestions materials) però hem viscut amb dignitat. Aquest és un llegat atresorat gelosament, el llegat dels nostres pares i avis. Part de la nostra herència; una herència ben esquifida. Un llegat a favor de, no en contra de... mai no acumular rancúnia. La rancúnia emmalalteix irremissiblement. Hi ha massa gent malalta. No han conegut ni han experimentat el perdó.  Perdonar és un dels actes més profundament humans, humils i respectuosos que pot existir; totes les religions, les filosofies i les ètiques l’han argumentat i defensat. Alguna importància deu tenir.

Però les persones que, degut a les circumstàncies de la nostra vida, sempre ens trobem evolucionant, canviant, aprenent, valorant noves possibilitats, imaginant noves realitats, projectant utopies... se’ns demana més, se’ns exigeix més, se’ns acusa més, se’ns marca més, se’ns margina i se’ns menysté. Per què ens ho poseu tan difícil?

És com si sempre haguéssim de demostrar més; hem de demostrar que la convivència pacífica entre totes les ètnies, col·lectivitats, nacions i estats del món és possible i que tots els col·lectius, siguin d’on siguin i es sentin d’on es sentin, són pobles dignes, lliures, fascinants, coratjosos, emprenedors,  gestors i constructors del seu futur. Sense limitacions, sense restriccions; al món hi cabem tots; i no hi sobra ningú. Ningú. Tota col·lectivitat humana té el seu lloc al món, no en oposició a... ens al contrari, a favor de la convivència pacífica, tolerant  i respectuosa entre la resta de pobles, ètnies, nacions i estats d’arreu del món. Cada col·lectiu vivint segons els seus costums, la seva llengua, la seva cultura, cadascú digne i respectat pels altres.

La saviesa popular menorquina atresora autèntiques fórmules de convivència pacífica: cada u a ca seva i Déu per tot, diuen. Fixeu-vos-hi quina filosofia de vida, humil, austera, simple, senzilla. Cadascú a ca seva pot decidir què fer, amb qui estar i amb qui relacionar-se; pot decidir què fer amb els seus recursos (per una gran majoria, per cert, recursos, ben limitats), pot decidir com vol que sigui ca seva, on penjarà aquell retrat de l’avi o aquella foto antiga que enyora temps passats; cadascú a casa seva pot decidir (dins les limitacions; per alguns,  escandaloses limitacions) que fem avui per dinar, si fem plat únic o si decidim celebrar un bon diumenge amb un bon plat de brou de gallina i bé és forn. Podem decidir si sortim a fer una volta; si fem quatre passes pel camí de cavalls; si anem a fer un tomb amb el cotxe, si fem una caminada... si ens quedem ajaguts al sofà veient algun programa de televisió intranscendent, fins i tot banal... tenim capacitat de decisió (limitada) però ens sentim lliures a casa (o ens hi haurien de sentir).  A casa cadascú té el seu racó, aquell trosset de butaca o sofà en que un es troba còmode (que bé, estar a casa...); mirant, xalant, rient, parlant, escoltant, perdent el temps (quin goig!!), amb la mirada perduda... Entre i entre, algun glopet d’aigua o un gotet de vi; en algunes cases cervesa artesana, en altres, una bona formatjada o un trosset de l’encisador formatge vell de pagès, o un tros de pa amb sobrassada... A l’hivern, amb la foganya encesa, embadalits davant el xiuxiueig del foc i del caliu... Ah! El caliu, el caliu de casa, que sempre acull, agombola, reconforta i que, per fred que arribi a fer, ens il·lumina tènuement el front, encalentit, lleugerament vermellós... mentre, el rellotge marca el ritme i alguns ulls se van aclucant...; el cap s’engronsa i algú fa la primera becaina... Som a ca nostra; casa mia per pobre que sia. Ens hi sentim acollits, dignes, lliures, conscients, protagonistes del nostre esdevenidor, constructors del nostre futur.

I la dita conclou, i Déu per tot. El Déu de tots, que beneeix el que cadascú faixi i decideixi a casa seva; que atorga el vist i plau a allò que cadascú és o vol ser; el Déu del cristianisme primitiu, omnipresent que no jutja ni castiga. Simplement acull i dignifica; respecte la diversitat i garanteix la llibertat humana.

I com a mestre? Què voleu que us digui? La línia argumental és semblant; existeix un marc legal que garanteix drets i deures bàsics però, professionalment, sempre hem anat molt més enllà. El diàleg és el fonament ètic de tota acció educativa. Mitjançant el diàleg, fins i tot en situacions extremes, hem assolit cotes de convivència notables; dialoguem i fixem noves normes de classe; practiquem la mediació per resoldre una gran varietat de conflictes; posem en solfa pràctiques restauratives amb l’objectiu de coresponsabilitzar a tots i a cadascun dels fillets i de les filletes en la resolució pacífica i dialogada dels conflictes. Eduquem les emocions, fem florir els sentiments; sentim empatia, ens dol el mal aliè, ens solidaritzem amb els més desvalguts, participem en projectes de cooperació; aprenem a expressar els nostres sentiments; aprenem i ensenyem a escoltar; aprenem i ensenyem a implicar-nos, a responsabilitzar-nos del nostre present i del nostre futur... Lluitem, dia rere dia, per dignificar les persones, per dotar-les de criteri, per exercir i actuar en un món lliure.  Creiem que la finalitat última de tota acció educativa és aconseguir la plena autonomia i la plena llibertat. El millor que ens pot passar es veure com, a mesura que les persones que eduquem creixen, maduren, es desenvolupen i aprenen actuen autònomament i ja no ens necessiten; aquest és el nostre màxim èxit. Un èxit que va molt més enllà de lleis, currículums i normes: persones dignes, lliures, conscients, responsables i protagonistes del seu present i constructors del seu futur, cooperativament amb altres éssers humans.

Personalment i professionalment anem molt més enllà de les normes, del currículums, dels reglaments i dels drets i deures considerats bàsics. Perquè només podem concebre l’educació en clau d’utopia: eduquem persones per construir un món millor.     

Aquesta és la nostra raó de ser, aquesta és la raó de la nostra lluita: aconseguir un món millor, més just, més respectuós amb la diversitat i profundament humà; profundament ètic. Aquesta és la nostra ànima col·lectiva. És la nostra; ens l’estimem, la sentim per dins, els nostres cors bateguen al seu ritme. No som ni millors ni pitjors; som simplement persones diferents, dignes i lliures. Senzillament. Humilment. Silenciosament. Respecteu-ho. Us ho podem posar més fàcil? Pot ser més simple?

Enteneu per què desitgem que tota col·lectivitat, grup, ètnia, nació o estat pugui sentir-se digne, lliure i respectada? Pels que som així d’estranys,  la identitat és compatible amb la diversitat; ser qui som no implica anar contra ningú; casa nostra es casa teva si és que hi ha casa d’algú. Allà on molts veieu  contradiccions, alguns veiem complementarietats; allà on alguns exalteu la diferència, alguns ens fixem en les semblances; allà on molts veieu problemes sense solució, alguns veiem oportunitats de construir un món millor.

Gràcies. De veritat, gràcies per llegir fins aquí. Aquest simple fet, ens demostra la teva humanitat, la teva vàlua com a persona i la teva dignitat.

Dialoguem. Construïm. Somniem.



diumenge, 24 de setembre del 2017

Posted by Pere Alzina 7:46 No comments

Vídeo conte editat per Isabel Navarro i Pere Alzina dedicat als estudiants del Grau d'Educació Primària de la Seu de la UIB a Menorca que es graduen dilluns dia 25 de setembre de 2017 a l'acte acadèmic que tindrà lloc al Convent de Sant Diego d'Alaior a les 17 hores. Enhorabona a tots.

Enhorabona a tots aquells que heu acabat els vostres estudis a la Seu de la UIB a Menorca al llarg del curs 2016-17. L'esforç sempre es veu recompensat. Us desitgem el millor; inicieu una nota etapa de la vostra vida plena de possibilitats. Gràcies a tots.

Isabel Navarro i Pere Alzina, professors del Grau d'Educació Primària a la Seu de la UIB a Menorca

Podeu visualitzat una versió de més qualitat a youtube, ja que el bloc només admet vídeos d'un màxim de 100 Mb: 



dissabte, 19 d’agost del 2017

Posted by Pere Alzina in , , , | 9:51 No comments
Reflexions d'un dissabte capvespre des de Kandersteg (Suïssa), envoltats d'un paisatge encisador... 

Llac Oeschinensee a 1578 m. Al fons els pics Oeschinenhorn i Blüemlisalphorn de 3486 i 3663 m. 

Quan la violència sacseja les societats, siguin quines siguin, la gran majoria de les persones (una majoria aclaparadora) sabem treure el millor que tenim: la compassió i la solidaritat més profunda i sentida amb les víctimes. Alhora, se’ns desperten els millors sentiments i projectem els nostres anhels, desitjos i aspiracions; som persones dignes que sabem allò que volem i la violència (en cap de les seves formes) mai no estat ni serà un desig sentit.

Per què, sabent això, alguns s’entesten en usar la violència com a forma d’expressió? Per què, alguns altres, insisteixen en respondre a la violència amb més violència? Per què generar encara més patiment? No hi ha raons que avalin aquestes conductes; no trobarem arguments racionals.

Per justificar la violència haurem de recórrer als dogmes: afirmacions que mai no poden ser sotmeses al raonament; afirmacions que ens recorden temps passats que mai no foren millors. L´ús de la violència mai no podrà sotmetre’s al pensament reflexiu; no té arguments; es capbussa en l’odi, el ressentiment, la intolerància i la por al qui és diferent. S’alimenta de discursos que prometen solucions simples a problemes complexos. Arrela en la ignorància i la manipulació.  

I tanmateix, la violència té els dies comptats. Si bé percebem que vivim en una època molt violenta, les dades i els estudis ens indiquen el contrari. Qualsevol època passada fou pitjor. La violència, abans, era la norma; poc a poc es va convertint en l’excepció.

Milions de persones, arreu del món, creiem en la convivència pacífica; creiem en la resolució no violenta dels conflictes; creiem i treballem per la tolerància i la solidaritat; practiquem el respecte i confiem en les capacitats de les persones; rebutgem tota forma de violència i d’imposició i creiem fermament en la cooperació i en la participació.

Milions de persones, arreu del món, treballem, dia a dia, per la pau, per la comprensió i per la llibertat de tots els col·lectius humans. Milions de persones, arreu del món, fem possible l’amistat, treballem per la dignitat i creiem en l’educació.

Milions de persones, arreu del món, volem, cada dia, ser millors i contribuir a construir un món on les diferències no es converteixin en desigualtats.


Milions de persones, arreu del món, no fomentem l’odi ni la intolerància i sabem respondre a la violència, a pesar del dolor, amb serenor i fermesa. No tenim por, som gent de pau. 
  

dijous, 8 de juny del 2017

Posted by Pere Alzina 1:43 6 comments


Benvolguts: des de feia temps us volíem demostrar el nostre agraïment per tot quan hem après de vosaltres i per tot el que hem compartit, somniat i treballat junts. La idea inicial va sorgir de l'assignatura lectura i escriptura inicials  que impartim conjuntament n'Isabel Navarro i jo mateix. Però les circumstàncies no van anar precisament com pensàvem i el projecte va quedar a l'aire. Ara, l'hem reprès i l'hem acabat. 

I us el dediquem; és un conte La màgia d'un desig. I el que volem és precisament això:  que els vostres desitjos es converteixin en realitats mitjançant la màgia; la màgia que sorgeix de la gratitud. Gràcies a tots. 

Isabel Navarro i Pere Alzina

Nota: les imatges han perdut qualitat per poder inserir-se en els continguts del bloc. 

dissabte, 3 de juny del 2017




Estem vivint una època força il·lusionant.  La innovació educativa avança arreu. Pensem que hem arribat a un moment en que els processos d'innovació educativa es veuen com una necessitat. La comunitat educativa és conscient de la necessitat d'actualitzar metodologies i plantejaments educatius. Hem de saber donar adequada resposta a aquest repte i creiem que donar a conèixer el que es fa és una passa important; compartir per aprendre i per transformar. Aquest és el nostre objectiu. 

Aquesta setmana us volem donar a conèixer les activitats que porta a terme el CEIP Mestre Duran d’Alaior. El passat dia 4 d’abril, el centre obrí les seves portes per donar a conèixer el que fan. Cada curs va exposar les tasques realitzades i els projectes en marxa. El matí visitaren les aules els fillets i filletes del centre i el capvespre a les famílies. 

Els d’educació infantil van donar a conèixer els ambients de feina. Aquest curs disposen de cinc ambients organitzats. Cada divendres els fillets i les filletes trien quin és l’ambient que volen anar durant la propera setmana. A cada ambient es treballa una proposta concreta. Els fillets de 3, 4 i 5 anys es mesclen i formen cinc grups més reduïts (entre 14 i 15), el que permet atendre la diversitat des d’un punt de vista totalment inclusiu.

Els ambients són els següents: 

  • L’ambient d’avui seré (joc simbòlic) amb quatre propostes: la caseta, el restaurant, les botigues i l’hospital.

  • L’ambient dels constructors amb quatre propostes: material de llenya amb models (edificis del món); construccions amb llums i ombres; construccions de fusta amb material natural i construccions amb llenyes més personatges, cotxes, animals i fustes.

  • L’ambient dels bons comunicadors, on es treballa la consciència fonològica, pràxies, buf, contes, expressió oral, vocabulari, etc.

  • L’ambient dels artistes amb quatre propostes: els colors, abstracte amb tècniques i materials diferents; el volum (fang) i el rostre, la cara i l’autoretrat.

  • L’ambient dels exploradors que consisteix en experimentació amb quatre propostes: farina, terra i fang, colors, llums i ombres i aigua.



Les fotografies il·lustren perfectament aquesta excel·lent proposta metodològica que romp espais i grups classe i permet que cada fillet i filleta pugui decidir què fa, quan ho fa i com ho fa, tenint en compte els seus interessos i motivacions en el marc de propostes creatives amb múltiples opcions i possibilitats. 

A primària es van presentar múltiples propostes:
-       
  • Els de primer presentaren el seu projecte sobre els egipcis i les piràmides.

  • Els de segon muntaren una classe on quedava reflectit el món i els paisatges del temps dels dinosaures amb el tema de l’evolució com a fil conductor.
L'aula se va convertir en un museu interactiu on es podien visualitzar els períodes històrics, els ambients i les formes de vida dels dinosaures, un tema que sempre ha generat un gran curiositat científica per part dels fillets i de les filletes de totes les edats. 


  • Els de tercer presentaren experiments entorn a com es va formar l’illa de Menorca treballant la  línia del temps i l’evolució.

  • Els de quart havien treballat com obtenim energia en el nostre cos; van muntar un vídeo explicatiu del procés. També presentaren una activitat d’animació a la lectura que consisteix en presentar els llibres de lectura a partir de propostes engrescadores (titelles, a través d’una roda de premsa, una representació...).

  • Els de cinquè presentaren un taller de cuina. 
  • Els de sisè treballaren les forces i el moviment.

A les aules de música i d’anglès es podien veure diferents propostes de treball i els materials confegits pels mateixos fillets.

L'escola treballa amb il·lusió en diferents línies d'innovació i, des de la seva creació, va consolidant projectes que engresquen la comunitat educativa; les famílies participen activament i donen ple suport a les línies iniciades. 

Un professorat motivat i una formació en el centre i des de les necessitats del centre consoliden la innovació que pretén oferir una educació centrada en els fillets i les filletes que viuen intensament les noves propostes. Aquest curs ha aprofundit en el treball per projectes, una proposta capaç de capgirar les relacions entre aprenents i ensenyants i convertir les aules en comunitats de recerca i de construcció cooperativa de coneixements. 

Encoratgem tota la comunitat educativa del Mestre Duran a consolidar les seves innovacions, compartir-les i aprofundir-les. Els vostres aprenentatges  ens enriqueixen a tots. 
-   
Podeu ampliar la informació visitant el bloc del centre: http://mestreduran.blogspot.com.es


divendres, 2 de juny del 2017

Posted by Pere Alzina 2:51 No comments



















Es fa molt difícil assumir que ja no et tornarem a veure, fent-nos riure de tot allò que hem fet com a pares; es fa molt difícil assumir que ja no llegirem la teva columna setmanal, plena d’humanitat, de tendresa i preocupació vers els més desfavorits, vers els que no tenen veu...; es fa molt difícil assumir que ja no tornaràs a Menorca per presentar el teu darrer monòleg Viure amb humor. Es molt difícil assumir la teva pèrdua; ens col·lapsa, ens capgira els nostres sentiments; ens sotraga  les nostres emocions... És molt difícil Carles; molt.

Però hem de fer valer el que de tu hem après: a viure plenament, a viure amb humilitat, amb fermesa, amb convicció, amb humor, amb tendresa...  A viure per canviar i transformar la realitat, a viure per canviar i transformar la societat... des del treball quotidià, donant veu als desposseïts, educant amb optimisme, demostrant que junts podem aconseguir les nostres utopies. I això serà el que farem Carles, seguirem els teus aprenentatges, aprendrem del teu vitalisme, aprendrem del teu entusiasme i aprendrem de la teva fermesa humil i captivadora.

Mai no ens rendirem Carles; aquest serà el nostre homenatge, el nostre record i la nostra lluita. Seguirem construint un món més just, tolerant i solidari; seguirem educant persones lliures i compromeses, autònomes i exigents; seguirem donant suport a totes les persones que vetllen per la nostra salut i pel nostre benestar. Seguirem lluitant per fer del nostre món un lloc més habitable.  Seguirem Carles, seguirem.

Fins sempre. Gràcies.


diumenge, 30 d’abril del 2017




Si ens refiem de les notícies fugisseres de les primeres planes pensarem que les coses no van en una direcció massa adequada; si ho analitzem sense aprofundir massa ens pot esgarrifar: sembla com si els grans líders mundials estiguin com embogits; la cursa d’armes i la despesa armamentista creix a un ritme desenfrenat; aquests mateixos líders neguen l’evidència del canvi climàtic, per preservar determinats interessos d’uns pocs; en tost de redistribuir l’enorme riquesa que se genera, molts estats i xarxes de caire mafiós (no es pot dir d’altre manera) frenen la redistribució i concentren la riquesa en un 1% de la població mundial, mentre que el 99% restant viu en condicions precàries o, com a mínim, dificultoses. Arran de la darrera crisi, el risc de pobresa extrema s’ha incrementat en unes proporcions alarmants en els països teòricament desenvolupats; les bosses de pobresa han aparegut arreu i els moviments migratoris degut a conflictes armats mouen milions de persones que perden el seu arrelament i tots els seus bens més preuats, per pocs que siguin.

Si ens quedem en aquesta perspectiva podríem pensar que poca cosa hi ha a fer; però aquesta seria una visió esbiaixada i pessimista i aquesta és, precisament, la visió que aquests líders i aquestes màfies volem que tinguem: que no hi ha res a fer. Dit d’una altra manera, que no volen que ningú faixi res per canviar l’estat de les coses ja que aquests canvis els perjudicarien a ells.

Però la realitat és molt diferent. Hi ha milers de persones que treballen per millorar el benestar de les persones i de les comunitats més desfavorides; hi ha milers de persones que treballen en organismes internacionals per afavorir polítiques redistributives; hi ha milers de persones en organitzacions no governamentals (ONG) que fan feina en les zones més desfavorides del planeta, als camps de refugiats, amb les persones que s’han vist desposseïdes de tot, amb les persones malaltes, amb les persones que pateixen... La realitat, vista des d’aquesta altra perspectiva, canvia. Veiem que hi ha persones tolerants, solidàries, compromeses, amb criteris i arguments potents que, poc a poc, van canviant el món. Per tant, si ens hi afegim, el canvi serà total i ple.

Aquest optimisme (realista) és fonamental per l’educació. L’optimisme implica confiar amb les possibilitats i capacitats de les persones (de totes les persones, sigui quina sigui la seva condició o procedència, siguin quines siguin les seves diferències...). Haureu vist que he adjuntat un vídeo com a mínim curiós: és un fillet que supera un obstacle aparentment infranquejable (no sé si el vídeo amaga algun truc o algun retoc, però com imatge metafòrica ja ens va bé). Metafòricament el vídeo me serveix per afirmar, de manera contundent, que per murs que alguns vulguin aixecar aquests murs seran superats, seran finalment esbucats i la tolerància i la convivència en la diferència s’imposarà, encara que hagin de passar generacions. No hi ha alternativa; la convivència en la diversitat és una fita irrenunciable de la humanitat.

Els fillets i les filletes són capaços de superar els obstacles, amb la nostra ajuda o sense, perquè són optimistes, creuen en les seves possibilitats mentre els adults que els envolten els encoratgem, els guiem i els estimen.

De cada dia coneixem millor com funciona el nostre cervell; els descobriments apunten a velles teories (bàsicament basades en la intuïció), molt potents, que han marcat filosofies i religions de diferent procedència i arrels històriques. Ara, alguns neurocientífics confirmen principis ètics que sempre hem considerat universals. Richard Davidson, doctor en neuropsicologia, afirma amb contundència: la base d’un cervell sa és la bondat, i se pot entrenar, és a dir, se pot educar.

Aquest és el gran potencial de l’educació al que no podem renunciar; ensenyar la bondat a partir de l’exemple, ensenyar la comprensió humana i ensenyar a conviure amb la diversitat són fites educatives irrenunciables. No podem perdre més temps. Som-hi.


dimecres, 5 d’abril del 2017



Ha passat molt temps, massa temps; però crec que mai és tard per retre un sincer reconeixement i adherir-me a l’acte que es va celebrar el passat dia 11 de febrer amb la conferència de David Atzet, director del SINS Cardener que parlà de com impulsar el canvi educatiu. Aquestes setmanes estava passant per un complicat estat de salut que va acabar amb una estada en un “hotelet” de Palma on van aconseguir encarar la situació i resoldre-la. Me va saber greu no poder assistir a aquest acte i, moralment, tinc el compromís d’escriure i retre l’homenatge més merescut a na Pilar i a totes les persones que han format part del Moviment de Renovació Pedagògica i han organitzat durant 34 anys l’Escola d’Estiu, nucli de la innovació educativa a la nostra illa, a part de participar en múltiples projectes i iniciatives municipals, insulars i nacionals.

Vull expressar,  a tots els qui heu format part del Consell d’Illa del Moviment de Renovació Pedagògica de Menorca, la més emotiva, sincera i cordial felicitació per l’homenatge que rebéreu el passat dissabte 11 de febrer.

Aquest acte de reconeixement és més que merescut; per tots vosaltres, la formació ha esdevingut una de les línies prioritàries de la vostra tasca professional, però també ha format part del vostre projecte de vida: un projecte d’escola pública, un projecte de país, de tots i per a tots, on hom se senti acollit en una escola menorquina, arrelada al medi i a una societat no més gran que una barriada d’una gran ciutat, però liderada per un grup de persones que des de sempre han confiat en l’educació com eina de transformació social, especialment per als sectors més desfavorits. 

Trenta-quatre anys són bons de dir, però al darrere hi queden moltes hores de feina, moltes hores esgarrapades del temps personal, del temps amb família, del temps de vacances...  Quantes conferències, cursos, tallers i seminaris s’han programat durant aquests trenta-quatre anys? Centenars. Persones rellevants dels diferents camps de coneixement en ciències de l’educació han aportat el seu coneixement i la seva saviesa  i el Moviment ha sabut canalitzar les innovacions pertinents per aconseguir fites realment meritòries. 

L’escola pública menorquina acull més del 80% dels estudiants de l’illa, fent front, no sense dificultats, a la inclusió de les persones amb diversitat funcional, primer i, segon, acollint a l’allau de persones nouvingudes que vingueren buscant el millor per a les seves famílies, fugint de la misèria i de precàries condicions de vida (en alguns centres s’ha superat el 18% d’alumnat nouvingut i en casos excepcionals, fins al 50%). Respondre adequadament a aquest dos reptes sense perdre alumnat ha suposat un esforç molt superior al que es pot demanar; el Moviment hi ha jugat un important protagonisme, elaborant documents, propostes i iniciatives que aconseguiren que les escoles públiques no perderen qualitat i, sobretot, no perderen credibilitat entre la societat. Sense vosaltres res no seria igual.

Per a molts de vosaltres, el Moviment i l’Escola d’Estiu, han esdevingut també part del vostre projecte de vida. I com tot en la vida, els projectes de vida es desenvolupen, creixen i es transformen en funció de les necessitats de cada moment. Sempre canviem, sempre evolucionem.

Us vull fer arribar a tots la més sincera enhorabona per la feina feta, però això no implica un punt i final; és un punt i seguit. Heu de seguir endavant; hi ha molt per fer i us necessitem; la vostra experiència, bondat, capacitat de dedicació i voluntat de treballar dur per aconseguir millorar l’educació han estat, són i seran un exemple del que cal fer per capgirar l’esdevenir de la història: lluitar desinteressadament per la millora de les condicions de tots i cadascun dels fillets i de les filletes que omplen d’alegria, espontaneïtat i imaginació els nostres centres educatius, en especial per aconseguir millorar les condicions de vida i de benestar  dels sectors més desfavorits de la societat.

Ara són moments de trencar parets, rompre barreres, deconstruir aules, obrir espais, oblidar-se dels currículums nacionals i oblidar-se, també, del mot alumne (que despersonalitza, que uniformitza, que vol fer igual allò que sempre ha sigut, és i serà diferent...); necessitem persones compromeses amb el benestar d’altres persones, persones que mentre ensenyin aprenguin i persones que mentre aprenguin ensenyin.

El diccionari no recull moltes paraules d’agraïment; en canvi n’hi ha un caramull per menysprear, insultar, denigrar... Per tant, usarem el mot més utilitzat i, potser, el més rellevant: gràcies bons amics i amigues per tot el que he après de tots i cadascun de vosaltres. El vostre exemple, la vostra tenacitat i el vostre esforç han valgut la pena.

I de na Pilar què podem dir que ja no s’hagi dit? Na Pilar ha esdevingut el lligam del Moviment amb el món de la recerca en didàctica; a part d’impartir molt cursos i conferències durant els trenta-quatre anys d’Escola d’Estiu ha sabut respondre a les necessitats del col·lectiu de mestres menorquins que cercaven la innovació, insatisfets amb allò que havien fet sempre. Els organitzadors de l’Escola d’Estiu s’assessoraven amb na Pilar per portar les novetats i les innovacions del moment i, gràcies a ella, vam conèixer grans teòrics i pràctics en didàctiques específiques d’arreu de l’Estat, i especialment de les innovacions que es portaven a terme a Catalunya.

Na Pilar és la nostra amiga, la nostra mestra, la nostra guia; és mestra de mestres i ha dedicat tota la seva amb passió a l’ensenyament. Les seves línies de recerca s’han centrat en les ciències socials i la seva didàctica i la formació del professorat, autèntic cavall de batalla al llarg de dècades, i ha destacat per la solidesa dels seus valors: la seva generositat, la seva coherència i el seu permanent compromís amb l’educació i en la millora de la formació dels mestres.

La formació ha esdevingut eix de tota la seva acció professional; així ho afirma en repetides ocasions i ho explica en molts llocs:

Sabem que la formació inicial i continuada del professorat no és satisfactòria ni en l’ensenyament primari ni en el secundari.(...) Sabem també, que la pràctica educativa no canvia quan canvia el currículum ni com a conseqüència de decrets i ordres ministerials o de la conselleria de torn, sinó quan el mestre o la mestra decideix que l’ha de canviar. I també sabem que quan mostrem les nostres experiències als altres, quan posem en comú les nostres reflexions, els nostres dubtes i les nostres propostes alternatives, fem avançar el coneixement i, de mica en mica, ens adonem que la realitat va canviant, va millorant[1].

Na Pilar, la nostra Pilar,  ha aprofitat totes les escletxes, tots els buits, tots els errors, tots els plantejaments epistemològics, psicològics i pedagògics de la renglera de reformes educatives per impulsar les seves idees i intentar que arribessin al major nombre de mestres. Ho ha fet des de tots els organismes on ha treballat  i des d’arreu on ha pogut i des de llocs on  no l’han  deixada intervenir.  Una vegada rere l’altra, incansable, tossuda, repetint els arguments, cada vegada més sòlids, cada vegada amb més referències arreu del món.

Na Pilar va apostar per dignificar la professió de mestre i la seva formació; perquè hi creu. Na Pilar creu amb nosaltres, no com a simples transmissors de continguts sinó com persones capaces de fer possibles les utopies. Diu a la introducció:

La utopia deixa de ser-ho si pot ser verificada en la praxi diària, i necessita dues coses: el convenciment que el món no funciona com ho hauria de fer, i la confiança en la capacitat humana per millorar[2].

Quantes coses que he après amb na Pilar! Dels seus escrits, amb les seves converses, xerrant dins el cotxe... Sempre ha sabut anar al moll de l’os de l’educació: el reconeixement universal de la dignitat humana. La dignitat humana s’aconsegueix en societats cooperatives on tothom sent que és tingut en compte, que existeix, que és reconegut, que aporta el que sap i el que sap fer a la col·lectivitat; que sent  prop seu la mà amiga, la veu dolça i la mirada còmplice que el fan sentir més acollit... i comença a confiar amb els altres i els altres amb ell...

Però encara Pilar, hi ha gent que no ho entén o no ho vol entendre: com és possible que no entenguin que la cooperació,  la dignitat,  la tolerància, la igualtat i la llibertat són els elements centrals per la pervivència de l’espècie?

Però l’aprenentatge més profund, més sòlid i més ferm que na Pilar m’ha ajudat a construir és que hi ha futur, hi ha esperança, hi ha força, que som pocs però hem d’estar il·lusionats; no sé les vegades que m’has repetit: un mestre no pot estar mai desanimat! Com ha d’educar si està desaminat? I això m’ ha calat profundament.

Pilar, has sabut combinar el coneixement científic ben elaborat amb els avenços metodològics; has sabut ensenyar a enraonar tot partint de les emocions;  dels valors n’has fet virtut i de l’optimisme una invariant pedagògica: hem de creure en la possibilitat del canvi i hem d’aconseguir deixar un món més just i tolerant. Pilar, gràcies per ensenyar-me  a ser millor persona; gràcies per ensenyar-ho a hom que ha tingut el plaer de poder parlar amb tu.




[1] INTRODUCCIÓ (2004): Tornem-hi!! Reflexions per reiniciar el debat a De la teoria a l’aula. Formació del professorat i ensenyament de les Ciències Socials. Barcelona: Departament de Didàctica de la llengua, de la Literatura i de les Ciències Socials, pàg.  7-9
[2] BENEJAM, P. (2014): Quina educació volem? Barcelona: Associació de Mestres Rosa Sensat; pàg. 20. 

dissabte, 1 d’abril del 2017

(...) Ensenyar és això: és tornar a començar fins a la nostra necessària desaparició com a professors. Si no som capaços d’instal·lar els nostres alumnes en el present d’indicatiu de la nostra classe, si el nostre saber i el gust de dur-lo a la pràctica no agafen en aquests nois i noies, en el sentit botànic del verb, la seva existència trontollarà damunt dels sots d’una mancança indefinida (Pennac, 2008; Mal d’escola)

Imatge de la superaula on conviuen fillets i filletes de primer i segon de primària amb tres mestres i tres zones de treball:
la font (on fan feina en grups cooperatius), la cova, (on treballen individualment o en parelles) i el foc de campament (on s'asseuen en unes grades i escolten una breu explicació per preparar una activitat de forma conjunta). 


Fa uns dies, el CC Francesc de Sales, Calós, de Ciutadella va obrir les seves portes per mostrar les innovacions que han iniciat.  La visita, guiada i explicada, va ser molt interessant; vam recórrer les diferents aules i els diferents projectes innovadors. La jornada se va iniciar amb un espectacle de màgia a càrrec d’un professor i d’un alumne d’ESO del centre. Aquest espectacle va ser una al·legoria sobre el significat de l’educació: la flama de l’educació transforma les persones; l’educació allibera, fa créixer i el coneixement es transforma en elements útils per entendre la vida, els fenòmens, els processos; el coneixement es transforma en una eina útil que cadascú ha de processar des de la seva òptica, des dels seus interessos i motivacions; els estudiants aprenen desconstruint el coneixement i se n’apropien. Tot plegat és la màgia de l’educació: una educació transformadora que, possiblement, no canviarà la societat però formarà a les persones que ho aconseguiran.

Les innovacions que ens van explicar abasten tot el centre, estan coordinades i, al darrere, tenen un projecte sòlid a mitjà i llarg termini; la visió de futur es veu i es percep en totes les innovacions. No les podem detallar totes, però si que farem un recorregut acompanyat  de fotografies i algun vídeo que il·lustraran i descriuran molt millor  les nostres paraules.

Els projectes iniciats suposen un canvi substancial en la concepció d’ensenyar i aprendre i un punt de no tornada, ja que els diferents projectes se van consolidant curs rere curs:

  •   El projecte interdisciplinari de ciències (ESO) al laboratori. La metodologia de superaula a 1r i 2n de primària, que s’ampliarà el proper curs a 3r i 4r. A la superaula hi treballen dos cursos i tres professors en tres espais diferenciats: la font (zona de feina en grups cooperatius), la cova (zona de feina individual o en parelles) i el foc de campament (on els fillets i les filletes seuen en una grada mòbil i escolten una petita explicació entorn a una tasca. Les explicacions, en cap cas, no duren més de 10 minuts.
  •  El projecte de lectura a 3r de primària, amb 15 minuts de lectura diària.
  •  A l’aula de quart usen els llibres digitals a partir de teuletes per a tots els estudiants.
  •  A l’aula de 5è se treballen determinats valors en forma d’itineraris.
  • Tot el centre intenta ser una escola inclusiva, que atén la diversitat a partir d’un servei d’orientació que treballa, bàsicament, dins les aules, coordinats amb els professors d’aula i de matèria.
  • El centre disposa d’una aula de llengües i es defineix com escola plurilingüe.
  • A l’aula de tecnologia es treballa per projectes a secundària.
  • A 1r d’ESO treballen un projecte interdisciplinar anomenat Sembra de talents.
  • A 4rt d’ESO treballen un projecte interdisciplinar d’aprenentatge servei (APS) on col·laboren amb diverses entitats de la localitat.
  • Disposen d’una aula de psicomotricitat ben condicionada.
  • Aprofitem tots els espais, i en un petit pati interior (pati Domènec Savio) tenen l’hort escolar on participen diferents cursos.
  • I finalment, disposen de dos serveis complementaris importants per a les famílies: l’escola matinera i el menjador escolar.
L'espai del foc de campament, amb les grades mòbils i la
pissarra digital. 
Tot plegat, un centre que ha sabut actualitzar-se, transformar-se, innovar i incorporar els projectes educatius que han demostrat la seva eficàcia arreu del món. No podem oblidar que, per primera vegada, en la història de les ciències de l’educació,  existeix un acord pràcticament unànime de com ha de ser un centre que respongui als reptes del segle XXI. 


Aquests acords es poden resumir bàsicament en dos: formar les persones per aprendre a aprendre en un món en canvi accelerat i ensenyar-los a  afrontar la incertesa. Dos reptes complexos però extraordinàriament rellevants que s’han d’abordar des de la il·lusió, el compromís, el treball ben fent i coordinat i l’actualització científica i pedagògica continuada. 

El projecte de lectura a 3r d'educació primària

Un dels projectes iniciats: què necessiten els animals
 i les plantes de la terra per sobreviure
Projectes i invents a l'aula de tecnologia







Dos reptes capaços de transformar, dos reptes capaços de formar persones preparades, amb criteris propis i solidàries. Tot plegat, un esforç que val la pena que mereix el suport de les famílies, de les institucions i de la societat en general. 







Reflexions dels estudiants entorn als projectes d'aprenentatge servei

Reflexions sobre els projectes d'aprenentatge servei on els estudiants demostren
el coneixement de l'experiència, comparteixen els objectius i s'apropien i transformen
el medi més proper. Un exercici de tolerància, solidaritat i bon fer.
Reflexions dels estudiants de 1r d'ESO sobre el projecte interdisciplinar
Sembra de talents (en aquest cas escriuen sobre una obra de teatre que
han representat)



En resum, un projecte engrescador que ajuda a aprendre i a ensenyar als estudiants, al professorat i a les famílies, ja que, com bé sabeu, junts s'aprèn més i millor. Quan una persona aprèn també ensenya i quan ensenya també aprèn. David Duran (2016) ho anomena aprensenyar.