ELS MILLORS DESITJOS…

Moltes persones de bona voluntat expressen els seus millors desitjos durant aquestes festes;  els desitjos són sentits, són profunds i són sincers. En molts casos  estan per sobre de creences religioses i esdevenen un ritual. Per a moltes persones són uns dies molt especials on la família esdevé el centre de les celebracions; els bons desitjos i els profunds sentiments copsen les trobades. 

Però en el temps que vivim  hi ha moltes persones que, a pesar dels bons desitjos, es troben en situacions límit.  

Vivim una profunda crisi social; les illes, a l’igual que la resta de l’estat, s’han vistes sotmeses a dramàtiques retallades de la despesa pública i a un increment de la població aturada sense precedents. La majoria de sectors econòmics han sofert importants pèrdues i les persones en situació més desfavorida són les primeres que han patit els estralls de la crisi des d’una doble perspectiva: per la fallida de les empreses on treballaven i també pels retalls o supressions de les prestacions socials per part de les administracions públiques. Són centenars de milers les famílies on tots els membres estan a l’atur. Dos col·lectius ho tenen molt difícil per accedir a un lloc de feina: els joves que cerquen la seva primera ocupació  i les persones majors de 45-50 anys, que han perdut la feina.

Què ha passat? No farem cap anàlisi econòmic profund ni entrarem a valorar la prima de risc ni cap indicador econòmic; parlarem de manera planera: el  què ha passat és que ens han pres el nostre futur. Ens han pres el futur mentre confiàvem o miràvem cap un altre lloc. Estàvem desmobilitzats; la participació de la ciutadania era ben minsa, mentre uns i altres anaven fent; quan ens vam donar compte ja ens havíem pres bona part dels drets com a ciutadans, ja ens havíem pres bona part del nostre futur (pèrdua d’estalvis als bancs, drets laborals, rebaixa de sous, congelació de les pensions, increment exponencial de l’atur...). Potser encara seguim desmobilitzats, i alhora també desmoralitzats; els cops han estat molt durs:  les generacions de joves més ben formades de la nostra història han de fer les maletes i buscar feina fora de les fronteres.

Per a molts, aquestes festes, impliquen una barreja de sentiments contradictoris i desitjos no complerts; avui necessitem molt més que bons desitjos.  Els desitjos i els sentiments que expressem aquests dies no són suficients sinó van acompanyats de propostes fermes d’acció. La bona voluntat de les persones s’ha d’acompanyar de comprimís ciutadà. Els bons desitjos s’han de concretar en bones accions, des de la humilitat, la tolerància i el respecte però des de la fermesa i la convicció en els nostres principis.

No ens han de tornar prendre el futur, el futur és nostre, és de tots i entre tots l’hem de construir; no el podem deixar en mans de qualsevol; no el podem deixar simplement en mans del govern de torn. Necessitem compromís i acció. Necessitem reforçar la participació i fer passes cap una democràcia més participativa: hem de proposar actuacions i rebutjar projectes que no ens convencin, hem d’implicar-nos en el disseny dels  espais dels nostres pobles i ciutats, hem de decidir què es fa amb els nostres diners...

Nosaltres dissenyarem el nostre futur, des de la col·laboració, des de la cooperació, des de la tolerància i des de la solidaritat. Nosaltres serem els protagonistes d’aquest futur; no volem intermediaris, no volem  persones  que ens interpretin ni que ens diguin el que cal fer; ja ho han fet massa vegades i gairebé ens porten a la misèria.

Necessitem de bona gent disposada a col·laborar. La bona gent expressa bons desitjos; la bona gent, conscient de la importància de les seves aspiracions, sap actuar des de la  bondat. La bona gent és senzilla, humil i respectuosa; els seus desitjos bé es mereixen un tracte especial. La bona gent és assenyada i els seus desitjos han  d’estar a l’abast de tothom: viure en pau, gaudir de la millor salut possible i poder tenir un lloc de feina. Són drets universals. Fem-los possible.

Ara sí, els millors desitjos per l’any nou,  des de la ferma convicció que només des del compromís assolirem una societat més justa, més ètica, més solidària i més tolerant. 

Read More

QUAN AGRAIR ESDEVÉ UN IMPOSSIBLE

El passat dijous dia 21de novembre es va presentar  a Menorca  l’Anuari de l’Educació de les Illes Balears 2013 de la Fundació Guillem Cifre de Colonya, la UIB i la Conselleria d’Educació, Cultura i Universitats del Govern de les Illes Balears; un magnífic estudi que, com els deu toms anteriors, radiografia la situació educativa de les nostres Illes i aprofitant el desè aniversari inclou un conjunt d’estudis que analitzen el que ha succeït durant aquest decenni en el sistema escolar de les Illes.

Aquest Anuari ens ofereix dades i conclusions per treballar-hi durant temps; en aquests moments només vull referir-me a un aspecte concret que darrerament se’ns fa realment difícil i, per aquest motiu, resulta encara més preocupant: agrair se’ns fa costa amunt.

Abans de la presentació a l’Ateneu de Maó, el director de l’Anuari i el president de la Fundació Guillem Cifre de Colonya juntament amb els autors menorquins de tres dels articles (Assumpta Lluch, Carme Coll i jo mateix) vam participar en una roda de premsa amb la intenció d’explicar detalls i aspectes destacats de l’Anuari i dels diferents articles.  

Com autor de l’estudi sobre la realitat educativa de Menorca al llarg dels darrers deu anys volia destacar una de les conclusions més destacades que, a pesar de ser repetida i explicada, no aconseguí gairebé ni una línia en els mitjans de comunicació. Potser no era polèmica?

Una de les conclusions més rellevants de l’estudi evolutiu  de les dades d’aquests darrers anys a l’illa de Menorca creuades amb les dades qualitatives dels processos d’innovació i formació del professorat ens apareix ben perfilada:

El sistema educatiu de l’illa de Menorca s’ha consolidat i ha assumit, realitzant grans esforços,  la inclusió de persones nouvingudes i de persones amb necessitats educatives i ha iniciat i consolidat interessants processos d’innovació educativa sempre gràcies a la iniciativa de col·lectius de professionals que han treballat per sobre de les seves possibilitats i per sobre, la majoria d’ocasions, dels recursos, de les legislacions i de les exigències administratives. 

Com? Gràcies a l’esforç, anònim, silenciós i humil, de centenars de mestres que han treballat de valent per fer possible, dia rere dia, l’acolliment, l’atenció i el progrés de centenars de fillets i filletes independentment de les seves condicions, orígens, cultures, llengües, capacitats, tarannàs, personalitats i realitats socials i econòmiques.

Un esforç que mereix ser reconegut amb lletres majúscules;  però que no genera titulars. Per aquest motiu, usem aquest mitjà de comunicació, modest i humil, per fer públic aquest reconeixement que s’ha de fer extensiu a totes les etapes educatives, des dels seriosos, sòlids  i magníficament ben  plantejats programes de les escoletes 0-3, passant per les diferents etapes de l’ensenyament obligatori fins els estudis de batxiller i els diferents cicles de formació professional de grau mitjà i grau superior, sense oblidar els ensenyament de règim especial (escola d’Art, Conservatori de Música i Escola Oficial d’Idiomes) i la gran tasca desenvolupada per les Escoles de Persones Adultes.

Tots han treballat per sobre de les possibilitats, obtenint globalment bons resultats; amb mancances d’espai,  de personal i de recursos, algunes de les quals continuen i s’agreugen.

El sistema públic a l’illa de Menorca s’ha consolidat i s’ha prestigiat; el sistema públic acull més del 75% de la població en edat escolar i aquesta xifra no ha sofert variacions significatives en aquests darrers deu anys; en altres zones de l’estat s’han produït transvasaments de població escolar del sistema públic cap als centres concertats o privats per la pèrdua de credibilitat dels centres públics. Aquests és una de les raons que avalen la nostra afirmació: el sistema públic de l’illa de Menorca ha sabut respondre i assumir bona part dels reptes derivats de la inclusió de persones nouvingudes i de persones amb necessitats educatives sense perdre qualitat i equitat, gràcies a l’esforç, per damunt de les possibilitats, de bona part dels col·lectius professionals. I aquest fet no és excloent de la tasca realitzada pels centres concertats que també mantenen un percentatge de població escolar (25%) que no varia al llarg dels darrers anys i que també han iniciat interessants processos d’innovació i alguns centres disposen de bons programes d’acollida.

Per tant, globalment, parlem d’un sistema educatiu consolidat gràcies a molts anys de feina silenciosa de col·lectius de professionals compromesos i dedicats plenament a la tasca de millorar, dia rere dia, els nostres centres educatius.

Tots aquests professionals de l’educació mereixen el reconeixement més entusiasta, sincer i càlid.

Però caldrà seguir treballant; moltes de les fites aconseguides poden estar en perill; les darreres dades de l’Anuari així ho indiquen. Alguns indicadors ja apareixen en vermell.

És l’hora de la societat civil, necessitem el suport i la col·laboració de pares i mares, d’associacions, d’ONGs, d’experts en diferents camps, d’associacions de veïns, d’organitzacions, d’institucions, d’universitats...

Necessitem construir una xarxa sòlida des de la diversitat que avanci en direcció a un gran pacte social a favor de tots que consolidi i ampliï les fites aconseguides.

Perseguim un pacte, des de la bona voluntat, des de la feina ben feta i rigorosa, des del coneixement, des de la diversitat d’opinions, des d’una àmplia base social i  des de la humilitat d’acceptar que només sumant assolirem la utopia de construir una escola oberta a la societat, capdavantera en innovació i capaç d’atendre i acollir  tots els fillets i les filletes.  

Read More

JUGAR AMB FOC

En un entorn democràtic, la discrepància és quelcom consubstancial; en tot organisme cal prendre decisions en funció d’un conjunt de criteris i variables i aquestes decisions poden ser encertades per uns i equivocades per altres, que les analitzen des de diferents perspectives, criteris i variables.   

Les democràcies més participatives van generant processos de participació i de gestió a molts nivells; és a dir, van generant contextos autònoms on les persones poden prendre decisions i poden responsabilitzar-se directament de les seves accions. En tots aquests nivells de presa de decisions poden existir discrepàncies en funció de criteris, creences o perspectives.

En les democràcies participatives aquestes discrepàncies es poden expressar i generen friccions però formen part de la normalitat ja que la gran majoria de persones coneixen el que significa prendre decisions, coneixen les conseqüències de les seves decisions i són, o haurien de ser, més prudents en les seves crítiques vers els  altres quan prenen decisions.

Però s’han generat canals de participació que han derivat, no en la crítica, sinó en l’ofensa contínua, en atacs contundents contra els que pensen diferent, en aliment de l’odi d’uns contra d’altres, usant un llenguatge ofensiu i barroer que esquerda la convivència. És impressionant escoltar determinats mitjans de comunicació. Com és possible que puguin ofendre i menysprear impunement?

El llenguatge ofensiu, en el marc d’una greu crisi social, va adquirint tons insultants; de vegades clarament dirigits a determinats col·lectius, per tant, comentaris racistes. La premsa digital escrita també obre portes i finestres a tot tipus de comentaris (més greus pel seu anonimat) que espanten i empegueeixen.  Molts d’aquests comentaris són insults a la intel·ligència. Això ha de formar part de les llibertats? Des de quan insultar, insidiar, ofendre, mentir o menysprear anònimament  forma part de la llibertat individual?

Tot plegat genera tensió i augmenta el malestar; llençar ofenses i generar odi a través dels mitjans de comunicació és talment com jugar amb foc i llençar-hi metzina.  Aquests mitjans i molts comentaris anònims de notícies feren sensibilitats, emocions, persones i col·lectius. Van alterant la convivència i engreixen les files dels grups populistes i xenòfobs.

Per quin motiu han de ser ofeses, insultades i menystingudes persones o col·lectius que simplement pensen diferent? Per quin motiu han de ser ofeses, insultades i menystingudes persones i col·lectius que desitgen viure d’una altra manera i pensar el seu futur de manera diferent a com el pensen altres?

Ens hi juguem molt. La via de la crítica destructiva, els atacs a les persones i no a les idees, els insults, els menyspreus, les burles i els escarnis sabem on porten. Ho sabran els qui tan els agraden aquestes pràctiques?  

Read More

Read More

UN EXERCICI DE CIUTADANIA PARTICIPATIVA

Els passats dimarts 27 i dimecres

28 es van realitzar, al Centre de Convencions des Mercadal, les Jornades d’Estiu del Col·lectiu MenorcaEdu21   sota el títol Perseguim un pacte. Els mitjans de comunicació se n’han fet ressò i les xarxes socials també; podeu veure totes les experiències presentades i les conclusions dels debats a la pàgina que us indiquem. No volem ara aprofundir en els continguts temàtics treballats sinó referir-nos al significat de tot plegat.

La presentació del col·lectiu i dels seus objectius el passat mes de juliol, en plenes vacances, ja ens va sorprendre; el saló de la Casa de Cultura de Ciutadella ple ens omplí de coratge per tirar endavant. La preparació de les jornades d’estiu tampoc no ha estat una feina fàcil però durant tot el procés anaven rebent adhesions;  persones i col·lectius  s’oferien per exposar les seves experiències innovadores gratuïtament. Aquesta reacció ens va impressionar: la solidaritat i la feina desinteressada de moltes persones ha fet possible unes jornades inoblidables. Especial atenció mereixen les persones que dia a dia han preparat tots els detalls i s’han fet càrrec de tots els entrebancs; aquest grup es mereix tots els elogis  i la gratitud de tots nosaltres.

Mentrestant, el número d’inscrits anava en augment fins arribar als 250, una xifra considerable (gairebé el 18% del professorat total de l’illa de Menorca, 1337). La participació dels pares i de les mares, de l’associació d’alumnes i del sector productiu arrodoní l’èxit de les jornades i ens permeté obtenir una primera radiografia del que succeeix al sistema educatiu de la nostra illa.

Les jornades han significat, en moments convulsos, un exercici de responsabilitat i de coherència. L’objectiu, radiografiar el present per projectar-nos al futur mitjançant un gran pacte social. La vista posada en l’estratègia Europa 2020.  S’ha treballat de valent, les sales plenes a vessar, la gent disposada a explicar les seves idees de futur, amb il·lusió, sense crítiques buides; amb ganes d’aportar... En un ambient de respecte, tolerància i cooperació. I bones maneres, amb ganes d’aprendre i en un ambient d’optimisme; persones de diferents procedència, ideologia, tarannà, etapa educativa, interessos, motivacions; junts per viure una experiència única, senzilla però coherent, planera però pedagògicament sòlida, humil però tant digna com qualsevol congrés o seminari.

Una  mobilització en positiu d’un col·lectiu, cada vegada més nombrós, que volem identificar seriosament el que no funciona per llançar propostes de futur i arribar a acords amb tots els estaments socials i polítics. Un col·lectiu disposat a revisar el que hem fet malament per esmenar-ho; un col·lectiu obert a la societat que creiem fermament en la participació de les famílies i les volem al nostre costat, sense traves ni entrebancs; un col·lectiu que creiem amb els alumnes, en la seva capacitat d’organització i en la seva capacitat d’aportar coneixements per enriquir les nostres classes. Un col·lectiu obert, disposats a aprendre, disposats a escoltar, disposats a ajudar, disposats a canviar i disposats a adaptar-nos.

Un col·lectiu amb conviccions que estimem la nostra terra i la nostra llengua, que hem sabut i sabem valorar les persones nouvingudes i el bagatge experiencial que ens aporten, que hem sabut i sabem valorar les persones amb discapacitats en el marc de l’escola inclusiva.  Un col·lectiu conscient que sabem que la clau del progrés és la innovació i la recerca en educació.

Un col·lectiu sempre obert a noves propostes assenyades fruit de la recerca i de l’experimentació. Un col·lectiu amb capacitat de diàleg i amb voluntat d’arribar a consensos. Un col·lectiu amb llacunes, amb defectes i amb mancances. Un col·lectiu format per persones que creiem en l’educació, que estem disposats a oferir el nostre temps i els nostres coneixements per millorar-la, per arribar a acords, per teixir lligams d’entesa que ens permetin arribar a un gran acord. Un gran acord a favor de tots, un pacte social capaç d’articular forces i objectius.

El nostre lema: perseguim un pacte.  És una fita a llarg termini; no ha d’anar contra ningú, ens ha d’afavorir a tots, ha de ser un pacte assenyat perquè neix del seny de la gent de peu, de la gent senzilla.

El seny  ha d’orientar tot el procés; tenir seny implica no viure per sobre de les possibilitats, implica ajustar-se a les necessitats, implica ser conscients de les limitacions però alhora ser capaç d’esforçar-se per aconseguir els millors resultats; ser assenyat implica ser humil, conscients que per complir els objectius necessitem la cooperació dels companys.

El nostre projecte es fonamenta sobre dos grans eixos: la voluntat d’arribar a un gran pacte social per l’educació i la implementació i difusió d’experiències innovadores. No concebem l’un sense l’altre; les experiències innovadores ens permeten avançar i el pacte ens ha de permetre consolidar allò que la innovació ens demostra que funciona.

Humilment, assenyadament, amb convicció i amb il·lusió perseguim un pacte en benefici de tots. Ajuda’ns. 

Read More

EL SISTEMA EDUCATIU SEMPRE A DEBAT PERÒ MAI NO ÉS UNA PRIORITAT

Prest començarem un nou curs, amb incerteses i tensions. Nosaltres intentarem, de nou, donar vida a aquest bloc interromput de tant de tant per situacions que ens superen i ens bloquegen l’enteniment.

Al llarg d’aquest estiu ha sorgit un interessant col·lectiu de persones, majoritàriament mestres però amb el suport de pares i mares i estudiants, que s’han anat trobant per intentar, de nou, dibuixar les bases del que podria ser un pacte social per l’educació; aquest pacte del que tant s’ha parlat al llarg dels darrers anys però que ningú no ha aconseguit. Aquesta iniciativa sorgeix ara des de baix; si des dels organismes de govern i de gestió no ha estat possible, provem-ho des d’un altra perspectiva: comencem des de baix. I així ho hem fet, sense grans esperances ni ambicions, però il·lusionats al veure la resposta a la iniciativa.

Al llarg dels dies hem anat rebent multitud d’adhesions; a la pàgina web habilitada les podeu visitar sempre que vulgueu: http://menorcaedu21.blogspot.com.es/ . Paral·lelament a tota la gestació d’un gran pacte social per l’educació hem dissenyat unes jornades que es celebraran els propers dimarts dia 27 i dimecres dia 28 d’agost al Centre de Convencions des Mercadal on s’exposaran un conjunt d’experiències d’innovació portades a terme a diferents escoles de l’illa de Menorca i també de fora de l’illa de persones que s’han desplaçat explícitament per compartir amb tots nosaltres les seves experiències assumint els costos dels desplaçaments ja que l’organització no compta amb cap tipus de fons ni subvenció. Podeu consultar les diferents experiències que s’exposaran en la mateixa pàgina web.

Per tant, aquesta iniciativa presenta unes característiques ben diferenciades; per una banda, ha de permetre generar el debat i implicar tots els agents necessaris per arribar a un gran pacte social per l’educació; un debat en positiu, enriquidor, en la vista posada en el futur i constructiu. Per altra, ens hem d’enriquir mútuament de les múltiples i innovadores experiències que es porten a terme aquí i a fora perquè els problemes que presenta el sistema educatiu avui en dia es resolen exactament igual que en qualsevol altre camp de l’activitat humana, la recerca i la innovació.

Dos eixos emmarquen tot el procés: el diàleg obert amb tothom, com a base per l’enteniment i el principi d’humilitat, acceptant que cap proposta resol tots els problemes i que necessitem l’esforç i la col·laboració de tots per avançar, no existeixen solucions unilaterals. Quan el coneixement és inabastable més s’imposa la humilitat i més necessitem dels altres; tots necessitem aprendre cooperativament des d’una actitud de respecte i escolta activa. Quan més coneixement acumulem més petits ens sentim i més necessitat tenim dels altres. A més coneixement més preguntes generem i a més coneixement accedim i, alhora, més humils ens hem sentir al davant de la immensitat que ens envolta.  

Apel·lem a la humilitat de tots els responsables educatius, treballin on treballin per sumar esforços i demanem a tota la societat una participació activa en tot aquest procés.

Us esperem. 

Read More

US DEIXO EL MÉS PREUAT QUE TINC: LA CAPACITAT DE DIALOGAR

No us preocupeu, no us puc deixar el que no tinc; ara bé, seria una il·lusió que aquest títol fos una realitat i m’agradaria poder-lo compartir amb moltes altres persones d’arreu del món. I m’il·lusiona fer-hi feina cada dia per millorar aquesta cabdal  capacitat.

Educar la nostra capacitat de dialogar és un repte no contemplat en les legislacions i en documents tècnics i molt poc practicat. La democràcia hauria de reinventar-se a partir de dos grans conceptes: la participació i la capacitat de diàleg. Aquests dos conceptes capgirarien l’actual situació, sense sortida per a molts.

A les escoles i als instituts introduïm el treball cooperatiu, una eina potentíssima d’aprenentatge que precisament fomenten la participació i la capacitat de diàleg: tots som importants, tots tenim un paper, tots tenim quelcom que aportar; entre tots decidim els diferents apartats del treball, elaborem l’índex, busquem els continguts, dialoguem sobre quins són més adients per explicar el que volem explicar; dialoguem per buscar les imatges que millor il·lustrin el nostre treball... a mesura que avança el treball, les idees inicials de cada membre del grup van transformar-se, se van ajustant i adaptant; potser, al principi, existia una majoria que pensava que calia orientar el treball d’una determinada forma; amb la participació, la recerca d’informació, el diàleg, les aportacions dels companys, aquestes idees inicials es van refent i, poc a poc, van confluint en nous enfocaments; els problemes són inherents a la dinàmica però la capacitat de dialogar va superant els entrebancs. Finalment, obtenim un producte final que ens satisfà, que no és talment com cadascú havia pensat en un principi, però molt més ric i valuós. Ens sentim satisfets per la feina ben feta.

I aquí tenim el germen de la revolució democràtica que proposem; els ciutadans i ciutadanes participarem ens projectes compartits, que anirem creant, pensant, dissenyant... Podem començar per acondicionar una zona pública: tothom tindrà quelcom a dir, tothom té idees valuoses perquè simplement serà escoltat; cercarem informació, dissenyarem, farem provatures i haurem d’arribar a acords; les institucions (ajuntaments o consells) podran aportar recursos i assessoraments i hauran d’assumir amb humilitat i profund respecte les decisions dels grups ciutadans de treball cooperatiu. I també podrem participar en projectes a llarg termini, aquells que ens afectaran la nostra vida durant els propers vint o trenta anys (govern de les Illes) No hi haurà programes tancats, els projectes ciutadans s’aniran definint progressivament: arribarà informació i es produiran canvis, escoltarem noves idees i es produiran canvis, dialogarem i es produiran canvis... Aprendrem a conviure i aprendrem a decidir.

No delegarem el poder de decisió a ningú; el futur és nostre i el construirem nosaltres; no us direm governeu per nosaltres; ja ho hem en moltes ocasions i ens heu traït massa vegades i massa gent està patint. El futur, el construirem nosaltres.

Participar i dialogar són dues activitats del pensament superior que exigeixen grans quantitats d’energia, grans dosis de disciplina, voluntat i coratge i altruisme, empatia i optimisme. Aquestes funcions cerebrals són les més evolucionades a nivell biològic; per tant, ens exigeixen a tots un gran esforç. Seguint aquest raonament quan més poder ostenti una entitat o un partit més humil, participatiu i dialogant haurà de ser; la majoria en aquesta nova democràcia implicarà potenciar al màxim la participació i fomentar la capacitat de diàleg i d’acord; just al contrari del que succeeix ara.

Haurem d’educar ciutadans compromesos, amb capacitat de generar alternatives als problemes, amb capacitat de generar il·lusió i adhesions. Del treball cooperatiu a la democràcia cooperativa.

Les majories hauran d’actuar amb humilitat; a més majoria més capacitat de diàleg; per això us direm: us deixem el més preuat que tenim, la nostra capacitat de diàleg.

Read More

PER QUÈ? Unes paraules sinceres i respectuoses a la societat entorn al tema de la llengua

Cada família i cada comunitat atresora les seves costums, els seus objectes, els seus records, els seus paisatges i la seva llengua com quelcom molt preuat; com quelcom que forma part del seu patrimoni personal i col·lectiu. Forma part de l’herència dels nostres pares i mares, dels nostres avis i àvies...

Respectar, preservar i potenciar l’herència dels nostres pares és un compromís ètic que tots adquirim quan aquests ens deixen. El mateix podem dir d’una comunitat; les comunitats també rebem herències de les generacions passades i adquirim el compromís ètic de respectar-les, preservar-les i potenciar-les.  I aquest compromís ètic de les famílies i de les comunitats és totalment compatible amb el present i amb l’assumpció de noves aportacions culturals.

Després de molts d’anys d’introduir l’ensenyament en català a les escoles creix un moviment social que té reflex en diferents col·lectius,  partits polítics i poder judicial que qüestiona aquest model. Tot model pot ser millorat, sens dubte, però els fruïts, al llarg d’aquests anys,  són notables. Ni un sol estudi atribueix al model lingüístic els dèficits del nostre sistema educatiu; ni un. En canvi, hi ha molts estudis que atribueixen els problemes amb les llengües (totes) a la metodologia usada a les escoles; curiosament d’això no se’n parla. El problema és la forma com s’ensenyen ambdues llengües. Ningú mai s’ha dignat a parlar del problema que tots els informes internacionals apunten.  Per què?

La llengua forma part d’aquest tresor heretat dels nostres pares i ens l’estimen. De veritat, ens estimen la nostra herència perquè estem agraïts pel  que ens han deixat. I com que l’estimen la volem preservar i potenciar. Estimar és un sentiment suprem; quan estimes no odies, ni rebutges, ni denuncies. Estimen el català i estimen el castellà. Per què heu de denunciar qui estima l’herència dels seus pares? Per què heu de denunciar el model que no ha produït cap desfasament en el coneixement i l’ús de les dues llengües? Per què?

Les comunitats són diverses; no tothom pensa igual, no tothom rep la mateixa herència ni estima els mateixos elements culturals; però el fet de pensar diferent o d’estimar altres elements culturals no implica en cap moment denunciar als altres; tots entenem que cadascú estimi la seva herència; el que no podem  entendre és que algú vulgui imposar els sentiments als altres. I sentint diferent i estimant coses diferents podem viure perfectament junts, respectant herències, territoris, cultures i maneres de fer, d’estar i de sentir. És l’excel·lència de la diversitat. La diversitat implica l’acceptació de la diferència i la tolerància.

Penseu-hi seriosament, reflexivament, sense rancúnies ni prejudicis i intenteu comprendre que estimem la llengua que sempre hem sentit parlar a casa, que estimen l’herència cultural dels nostres pares i que estimen les aportacions culturals que ens enriqueixin com a comunitat. Nosaltres entenem que estimeu la llengua espanyola, ja que nosaltres també l’estimen.

Apel·lem als sentiments i especialment als sentiments positius en uns moments difícils on la crispació i la tensió van creixent. Creiem fermament en les possibilitats de la reflexió asserenada i amb la capacitat dels humans de resoldre els conflictes per la vida del diàleg i no per la via de la imposició.

Read More

REPRENEM LA INICIATIVA

Intentem reprendre les nostres reflexions; no sempre és possible escriure i assegurar reflexions asserenades i racionals. Determinats estats emocionals bloquegen el raonament i fan girar els pensaments en cercles viciosos que comencen i acaben sempre al mateix lloc, sense cap avenç, sense cap element en positiu.  Quan succeeix això més val romandre en silenci i observar.

La inspiració no existeix però si que hi ha moments en que la ment està més fluïda i els pensaments es van encadenant de manera més creativa; en altres moments, els pensaments no lliguen, simplement s’acumulen o es perden.

Però si a  situacions personals més o manco problemàtiques hi afegim els estralls d’aquesta terrible crisi social és fins i tot lògic que la ment es col·lapsi. Observar el patiment profund (en l’anonimat per les característiques sempre particulars d’aquesta societat) de famílies senceres que sobreviuen gràcies a les aportacions de subsidis i del voluntariat de les ONGs; veure com amics molt propers es queden sense feina (ambdós) després d’anys cotitzant i gairebé sense possibilitats d’aconseguir un nou lloc de feina; patir els retalls en la sanitat pública, llistes d’espera, pagaments de medicaments, mancances en l’atenció hospitalària o veure les classes dels nostres fills i filles plenes a vessar amb múltiples problemàtiques necessitats d’atenció és bastant decebedor.

També ho és veure els nostres fills i filles estudiant a la Universitat sense perspectives de futur; generacions molt ben formades amb les que les famílies hem invertit tots els  estalvis i alguns més.

I és maligne comprovar el paper dels bancs ara i abans; abans oferint diners a tort i a dret i ara prohibint l’accés al crèdit per les qüestions més bàsiques. Això és actuar amb maldat; els bancs actuen de forma maligne (segons el diccionari, maligne vol dir ser propens a fer mal, a voler mal als altres i ser d’índole perversa).

Tot plegat col·lapsa la ment; és fa difícil albirar els horitzons que ens permetin tirar endavant; és difícil fixar objectius a llarg termini que ens permetrien avançar; la ment s’entesta en cercles viciosos i pensaments recurrents.

A la feina, per respecte a les persones, cal beure`s totes les preocupacions i seguir endavant. Cal mantenir, costi el que costi, la qualitat i la tensió i hem de despertar, dia rere dia, com a professionals de l’educació, el gust pel coneixement i la passió per la professió; des de la humilitat i la serenor.  Potser massa coses per a una ment col·lapsada i bloquejada.

Tot plegat no et permet escriure pensaments clars  però el discurs oral tampoc flueix; la interacció amb les classes també es ressent, tot i que, en aparença tot funciona bé. Si la ment està col·lapsada, després d’un parell de classes apareixia exhausta i pensament totalment en blanc, incapaç de lligar un parell d’idees en ordre racional. Però cal anar endavant i construïr futur.  

Sempre he pensat que la ment humana és fascinant; intentarem que, novament, ens sorprengui agradablement a pesar de les circumstàncies.

Read More