O com convertir les nostres il·lusions i utopies educatives en realitats

diumenge, 22 de juliol del 2012

Posted by Pere Alzina 10:10 No comments

Mentides

 

Una de les premisses bàsiques en l’educació familiar és ensenyar a no mentir. La frase els fillets no diuen mentides l’hem sentida arreu. Dir mentides és una cosa lletja se’ls diu. El temps canvien i la ciència avança: ara sabem que a una edat primerenca els fillets i les filletes aprenen a mentir quan descobreixen l’existència de l’altre i seus sentiments; descobrir l’altre i reconèixer que quelcom el pot afectar és una passa significativa en el desenvolupament. Però seguir mentint passats els primers anys de l’adolescència esdevé un greu problema i, en alguns casos, una patologia.  Mentir, de forma continuada, durant el període adult, esdevé una manca greu de respecte i consideració vers els altres.


En hores d’ara, la mentida o les mitges veritats són part, tristament,  de la quotidianitat. De vegades, la mentida consisteix en jugar amb les paraules, en dir o no dir aquella paraula que hom entén, amb la intenció de confondre la ciutadania. Mentir o no dir tota la veritat és una greu manca de confiança vers els ciutadans. Mentir acaba produint més mal que explicar la dura realitat. No entenc perquè ens heu de mentir contínuament.

Ara el rescat no és un rescat és una línia de crèdit; el 2008, recordeu, no hi havia cap crisi ni se l’esperava. Fa uns quants mesos tots els bancs espanyols van superar els test d’estrès i tots anaven bé, però ara, pocs mesos després, necessiten una injecció de crèdit de 100.000 milions d’euros. La xifra mareja, és d’escàndol. El diari digital Vilaweb afirma que es podrien comprar devers unes dues-centes vegades tots els futbolistes del Barça o se podrien construir vuitanta Ciutats de les Arts i de les Ciències com la de València. (http://www.vilaweb.cat/noticia/4019048/20120611/quants-diners-cent-mil-milions-deuros.html).

El pressupost de la Generalitat de Catalunya s’aproxima als 30.000 milions d’euros. Per tant, el rescat dels bancs és tres vegades superior a aquest pressupost; mentrestant seguim retallant a tort i a dret: tanquen centres de salut, minven les prestacions mèdiques, augmenta el número d’alumnes per aula, es redueix el número de professors, augmenten les matrícules universitàries, desapareixen els fons per recerca, augmenta el número de persones aturades...
Els bancs poden ser rescatats, les persones no; les persones poden ser estafades, desnonades, esclafades i humiliades; els bancs no i els banquers tampoc. D’economia no en sabem, però no som idiotes.

Les persones que acaben la prestació de l’atur reben un “rescat” de quatre-cents euros: 400 euros enfront a 100.000.000.000 euros. 25 milions de persones podrien percebre els 400 euros amb el rescat als bancs durant un mes. No som idiotes. No ens enganyareu més; ho heu intentat moltes vegades; les primeres potser ho aconseguíreu, ara ja no.

El país no serà rescatat; poc dies després el país és rescatat. Els bancs espanyols són sòlids; pocs dies després s’enfonsen. Per què ens voleu enganyar? Què hi guanyeu? O qui hi guanya? Els raonaments polítics són usats a la inversa, segons s’estigui al govern o a l’oposició; els que abans deien que no hi havia crisi ara diuen que és catastròfica; els que deien que si que n’hi havia de crisis ara diuen que un rescat és una línia de crèdit sense cap contraprestació. D’economia no en saben, però no som idiotes.

No és hora de callar i consensuar? Tancats tots en una habitació fins que tingueu un pla raonable i factible. No és l’hora de la humilitat? No és hora de reconèixer la realitat i posar-hi remei, acceptant que ho hem fet malament? Tots en tenim responsabilitats en el que passa però no per igual i n’hi ha uns pocs que acumulen molta responsabilitat. Per què, com a mínim, no demaneu perdó?

Per què actueu  així? Perquè aquestes malescriances?  On voleu arribar? I fins quan? Què hi guanyeu mentint? Ho repeteixo, què hi guanyeu mentint?

D’economia no en sabem però d’ètica i d’humilitat si que en sabem; sabem el que significa perdre la feina, sabem el que significa perdre les prestacions socials, sabem el que significa perdre les prestacions mèdiques, sabem el que significa perdre-ho tot.  I vosaltres ho sabeu?

diumenge, 8 de juliol del 2012

Posted by Pere Alzina 8:43 1 comment

Fotografia del llibre Escoles d'altres mons, de Kim Manresa amb text de Javier Tomeo, escriptor. Editorial C&Duke www.c-duke.com









Sempre hem dit que educar és cosa de tots i comença a ser hora de demostrar-ho.

Entre tots hem aconseguit, al llarg dels anys, moltes fites històriques. És possible que per circumstàncies d’un determinat moment històric, com les actuals, perdem algunes d’aquestes fites però perdre-les no implica renunciar-hi. Hi tornarem.

Les associacions de pares i mares, fa més de trenta anys, van aconseguir amb el seu esforç i dedicació la millora de les condicions de l’escola pública; van aconseguir dignificar-la, van suplir les deficiències del sistema posant fins i tot professors de música quan encara no n’hi havia, van obrir i gestionar menjadors escolars i van oferir una extensa oferta d’activitats extraescolars, van comprar els primers ordinadors i col·laboraren en el manteniment i gestió de les biblioteques escolars, entre moltes d’altres que no podem apuntar per manca d’espai.

Amplis sectors del professorat se van anar formant quan encara ningú no parlava de formació a través de les escoles d’estiu. Molts equips de mestre il·lusionats, des de fa molt temps, hem treballat molt més del que ara diu o fixa la normativa








Vam aconseguir arrelar l’escola al medi, normalitzar l’ús de la nostra llengua, acollir amb  èxit  les persones amb discapacitats i finalment vam aconseguir integrar amb notable èxit a moltes persones nouvingudes amb llengües i cultures força diferents. Tots aquests processos han generat un extens corpus teòric i pràctic recollit en milers d’articles i publicacions d’arreu del món.

Amb la força, el convenciment i l’esforç de tots seguirem avançant; ara no podem defallir, però hem de ser molts,  no per anar en contra d’algú sinó a per anar a favor de tots els fillets i filletes que omplen les nostres escoles i instituts. Són moltes les persones que ens poden ajudar: els estudiants universitaris, els avis i les àvies, molts pares i mares, persones procedents de moltes associacions del teixit social... Com? Col·laborant en l’educació,  fent-se responsables de determinades tasques, entrant a les aules i oferint el que de bo atresora cadascú, col·laborant amb iniciatives  solidàries, oferint suport i ajuda a les persones més desfavorides, teixint una autèntica i densa trama social potent, suplint les mancances  econòmiques amb el nostre esforç i il·lusió i, alhora promovent i exigint les millores necessàries per aconseguir un sistema educatiu més just i equitatiu.

Però hem de ser molts; la situació econòmica ens ofega i ens desmoralitza, paralitza les iniciatives i ens fan pensar en un futur pitjor. Deixar-se emportar per aquesta gran ona desmoralitzadora no ens portarà a res de positiu. Cal reaccionar en positiu, de manera cooperativa i solidària i no esperar a que  algú ens doni les coses fetes; som nosaltres els protagonistes de la història, la gent senzilla, humil,  treballadora i esforçada i sabem el que volem: la millora del benestar de totes i cadascuna de les persones que conformen el nostre món i deixar el millor món possible pels nostres fills i nets. Ho aconseguirem cooperant en pau en petites societats ben organitzades i ben enllaçades amb milers d’altres petites societats d’arreu del món.

Però hem ser molts, hem de sumar i multiplicar esforços, no restar ni dividir. Hem de ser capaços de demostrar, com s’ha fet durant molts moments històrics, que la cooperació és la única eina capaç de capgirar una societat.

Però hem de ser molts i convençuts a pesar de les enormes dificultats que ens trobarem, decidits a cooperar, decidits a oferir el millor de cadascú a la comunitat, decidits a capgirar l’estat de les coses.

Però hem de ser molts... potser en alguns moments no serem prou. Per tant, no serà suficient en ser molts, haurem de ser tots. Endavant, no deixem que algú ens construeixi el futur per nosaltres, nosaltres som el futur.

Pere Alzina
Posted by Pere Alzina 4:49 No comments

Escriure és un acte de constància i de coherència; però no sempre pots escriure quan no trobes ni les paraules ni les idees per expressar el que sents. Per tant, abans de dir alguna parida fora de to, millor estar calladet i deixar passar el temps.

No vull excusar-me ni vull negar que no soc constant en el manteniment i enriquiment del bloc; només vull constatar el que és una realitat. El que succeeix fora és tan aclaparador que malmet les il·lusions més profundes.

Sigui com sigui cal continuar des de la realitat per assolir la utopia, costi el que ens costi. Aquesta força que surt de molt endins és que ens obliga cada dia a fer les coses millor i a millorar les nostres relacions. Amb aquest esperit reprenen el nostre bloc, amb un article publicat aquesta mateixa setmana a la revista S’Ull de Sol d’Alaior.

Gràcies a tots vosaltres pel seguiment i la difusió que doneu a aquesta pàgina.

Pere Alzina